Criteris d’edició

Els criteris d’edició que s’ha fet servir a Universo Cantigas són, essencialment, els que els principals estudiosos de la poesia medieval galaicoportuguesa a Galícia van acordar, el 2006, al col·loqui de l’illa de San Simón (consulteu, Ferreiro & Martínez Pereiro & Tato Fontaíña, 2007).

0. Qüestions prèvies
 
  1. Claudàtors […] per indicar que hi ha més text que a l’original manuscrit, per als buits, per a les errades o per evitar la repetició (refranys).
  2. Indicació tipogràfica del refrany mitjançant itàliques.
  3. Actualització del text: majúscules i minúscules, puntuació sòbria per facilitar-ne la comprensió o la interpretació, línies de diàleg o cometes, etc.
  4. Signes d’interrogació (?) i d’exclamació (!) només al final.

I. Regularització, anivellació i redistribució de grafies
 
  • Regularització sistemàtica de les grafies següents:
    • vocàliques:
          <u, v> /u/ > u: qve > que, vn > un
          <i, y, j> /i/ > i: ley > lei, uayamos > vaiamos, mjn > min, hy > i, soya > soia
          <h> /i/ > i: mha > mia, servha > sérvia, sabhã > sábian
    • consonàntiques:
          <u, v> /ß/~/v/ > v: uiuer > viver
          <i, y, j> /ʒ/ > j ~ g: ia > ja, oye > oje, monje > monge
  • Regularització de les grafies de les consonants palatals lateral /ʎ/ i nasal /ɲ/:
    • a <lh, nh>, d’acord amb l’ús general que se’n fa a BV en aquelles cantigues que, estiguin presents o no en A o N, també apareixen als apògrafs italians (nulho, senhor…).
    • a <ll, nn> en aquelles altres que ens han arribat mitjançant el Cancioneiro da Ajuda i el Pergamiño Vindel, amb prioritat ecdòtica sobre les lliçons dels apògrafs italians (nullo, sennor…).
    • en aquelles cantigues «mixtes» (amb text fragmentari en A, que es completa amb B o BV), les grafies de /l/ i /ɲ/ s’anivellaran d’acord amb la procedència de la major part del text.
  • Redistribució en l’ús de <s/ss, c/ç, z, g/j> segons els patrons habituals (ç+a, o, u; c+e, i…): ssair > sair, çedo > cedo, oge > oje, monje > monge...:
    • manteniment de <ç> inicial etimològica (çapato) o d’altres grafies que corresponen a usos històrics, però no moderns (enserrar).
    • manteniment dels usos dubtosos, pel que fa a l’etimologia o pronunciació, en les sibilants: mezquinho/mesquinho, cĩisa/cĩiza...
    • conservació gràfica de la consonant final corresponent (un cop feta l’elisió vocàlica) quan després hi ha una paraula que comença per vocal: faç’i (= faço i), amig’e (= amigo e), log’eu (= logo eu), vosc’e (= vosco e). 
  • Anivellació de les grafies <gu/g> /g/ (roguar > rogar, gerra > guerra), <g/j> /ʒ/ (ango > anjo) i <r/rr/ir> /ɾ/ o /r/ (guera > guerra, moirer > morrer), però conservant les vacil·lacions fonètiques significatives [g/gw] (gualardon/galardon, guardar/gardar…).
  • Anivellació i redistribució d’<h> /ø/ inicial i medial: 
    • Eliminació d’<h-> inicial, tot i que sigui etimològic: hy > i, hu > u, hũa > ũa, heu > eu; ham ~ han > an, home > ome...
    • Eliminació d’<-h-> intervocàlica: Johan > Joan, ũha > ũa, veher > veer, vehestes > veestes...
    • Acomodació gràfica de <nen hun, nenhun...> a nen un (cf. neun, neũu...).
  • Simplificació i regularització actualitzadora:
    • de les consonants geminades gràfiques a qualsevol posició (<ff-, -ff-, -cc-, rr-, ss-, -tt->, etc.), tret de <-ss-> /s/ i <-rr-> /r/ en posició intervocàlica: ffazer > fazer, affan > afan, peccado ~ p̄ccado > pecado, conssigo > consigo, onrra > onra, rrogar > rogar, ella > ela, attender > atender (vs. passo, guerra).
    • dels elements i grups consonàntics llatinitzants, fonològicament irrellevants: absconder > asconder, et > e, dicto > dito, sancta > santa.
    • de les seqüències gràfiques distorsionadores <th; qu, ch; ph...> /t, k, f/: barqua > barca (però quando/cando), Theophilo > Teofilo...
    • dels grups gràfics pseudollatins no etimològics: escrepver > escrever, dapno > dano...
  • Desenvolupament de l’abreviatura <-ꝯ> com a –us o -os, segons els casos (meus vs. nossos, per exemple). En conseqüència, reconversió dels esporàdics <-us> de nus, vus, nossus, levamus... en nos, vos, nossos, levamos…

II. Tractament dels hiats
 
  1. Manteniment dels hiats etimològics: caente, creer, maa, poos, veerei…
  2. Manteniment dels hiats vocàlics gràfics, tot i que la mètrica indiqui una pronunciació unisil·làbica (veerei/verei, bõo~boo/bon, sõo~soo/son, ũu/un…), igual que la desinència de tercera persona del pretèrit dels verbs de la segona i la tercera conjugació (vio/viu, vendeo/vendeu...).
  3. Reducció de les esporàdiques geminacions vocàliques, de caràcter estrictament gràfic, que es detecten fonamentalment a les seqüències [-ao] i [-ão]: aveeo >aveo, maao > mao, maão > mão, naturaaes > naturaes, uylaão > vilão…

III. Representació de les nasals i de la nasalitat
 
  • Vocals nasals:
    • Manteniment de la vírgula de nasalitat a les vocals fonològicament nasals, desplaçant-la, si calgués, de la vocal anterior o posterior, o limitant-la a la vocal nasal si la vírgula en cobreix dues (o més), de vocals: irmãa, irmão, bõo, tẽer, vĩir...
    • Transformació de la <n> intervocàlica indicadora de nasalitat en vírgula (bona > bõa, poner > põer), conservant les formes deliberadament arcaïtzants pròpies de les cantigues d’amic: irmana, louçana, sano, pino, amena, arena etc.
    • Reconversió de la consonant nasal implosiva gràfica indicadora de nasalitat fonològica per la respectiva vírgula de nasalitat (doando > dõado, unha > ũa) tot i que, en aquells casos en què, amb el pas del temps, va evolucionar a una consonant nasal, s’hi conservi coexistint amb les formes que ja presentaven aquesta evolució: vĩides / viindes.
    • Preservació de l’estat de la llengua pel que fa al procés de desnasalització, la qual cosa dona lloc a la coexistència de formes nasals i orals, les quals conviuen, de vegades, dins una mateixa composició (bõa / boa, per exemple).
  • Consonants nasals:
    • Evolució de la vírgula de nasalitat a <n> quan correspon a una abreviatura de consonant nasal, tant en posició interior com al final de paraula (quãdo > quando, cõ > con), tret de si va davant de <p> o <b>, moment en què es farà servir <m> (tenpo > tempo, nenbrar > nembrar); per tant, es transcriu l’<-m> final i les <m> implosives esporàdiques interiors com a <n>: com > con, auem > aven, premder > prender…
    • Transformació de la vírgula de nasalitat en la consonant nasal corresponent quan indica consonant nasal explosiva: descõunal > descomunal, dõa > dona, ẽ eu > e meu; vĩo > vinho, fremosĩa > fremosinha.
    • Evolució de la consonant nasal indicada amb vírgula en algunes formes aglutinades i assimilades de l’article: ẽno > en no, cõno > con no, quẽno > quen no.

IV. Aglutinació/deglutinació d’elements lèxics
 
  1. Separació i unió de paraules, seguint el criteri actual, mantenint certs usos específics de la llengua antiga: toda via, por én, des i, a dur ~ de dur…
  2. Conservadorisme en la unió gràfica d’elements modernament aglutinats: con migo (vs. comigo, contigo, convosco), des oimais… Per altra banda, distinció de parells significatius del tipus demais vs. de máis, enquanto vs. en quanto, porque vs. por que, senon vs. se non…

V. Signes tipogràfics
 
  • Apòstrof: 
    • L’elisió de la vocal final a les crasis per fonètica sintàctica: d’amor, nunc’amou, vej’e, m’eu...
    • A les crasis de la preposició de amb els indefinits, amb els adverbis aqui i ali, i amb la forma el de l’article (d’un, d’outro, d’algun, d’algo; d’aqui, d’ali; d’el-Rei), però no s’indica la crasi quan la preposició de va davant de l’article o(s), a(s), dels demostratius i dels pronoms personals el(e), ela, elo: do, deste, del(e)… A més a més, no es fa servir l’apòstrof a les formes pronominals contretes del tipus mo, to ~ cho, lho.
    • En aquells casos on la preposició de es contrau amb l’article i el pronom o(s), a(s) o amb la preposició a: punhei sempre d’o seu amor gaar; non me partirán d’o amar.
    • Quan s’ajunten l’adverbi non i el pronom me ~ mi, quan es produeix l’assimilació nm > m: no’me ~ no’mi.
  • Guió:
    • A la forma assimilada de l’article després de –r i -s (sabede-lo mal que mi ven, de-lo dia, todo-los, mai-lo, Deu-lo...), inclús quan es registra a l’original la integritat gràfica del primer element: pois-lo, todos-los, Deus-lo, bever-los vinhos, miraremos-las ondas. L’aglutinació polo/pelo es manté lligada gràficament i, també, quan apareixen grafies conservadores (porlo, perlo).
    • Quan la forma de l’article el va amb el substantiu Rei (el-Rei).
    • A la unió dels pronoms enclítics i mesoclítics a la forma verbal corresponent (façamo-lo; provar-vos-an, perder-m’-ei, loar-mi-o-edes, contar-vo-lo-ei), així com en altres aglutinacions pronominals, algunes freqüents i alhora monosil·làbiques (mi-o, mi-a; vo-lo...) i altres més esporàdiques (a vó-lo devo, per exemple).
    • Quan la preposició por va amb el pronom o(s), a(s) (fora po-lo dizer eu).
    • Per indicar la partícula intensificadora i perfectiva per- (per-fazer, per-desasperar…).
    • Es recomana fer servir el guió a certes aglutinacions pronominals de caràcter indefinit del tipus ja-que, ja-quanto, ja-u, que-quer, quen-quer, quis-quanto...

VI. Accentuació

1. Només s’hi fa servir accentuació diacrítica: á, dé, nós, vós, én, sén, éste, esté, é, dá, lá, mí, máis, seí, terrá, está, sérvia (vs. servia), ouví (vs. ouvi ~ ouve)..., i també la P1, P2, P3 i P6 del futur dels verbs (o flexions) regulars i semiregulars: oirá(s) vs. oira(s), oirán vs. oiran; temera vs. temerá; podera(n) vs. poderá(n).
2. L’accent greu es fa servir per indicar la crasi à(s).
3. Es fa servir l’accent circumflex si les necessitats diacrítiques exigeixen un signe diacrític sobre una vocal tancada (cortês vs. cortes, medês vs. medes; chôvia vs. chovia, pôde vs. pode, pôs vs. pos etc.).