Criteris de transcripció

Partint del principi bàsic que l’element mínim del sistema gràfic és el grafema (Sánchez-Prieto Borja 1988: 77), en la transcripció dels manuscrits que s’ofereix aquí situem el límit al nivell del grafema i evitem representar al text les realitzacions alogràfiques que no es corresponen amb realitzacions diferents en el pla fònic. A més, deixem de banda també tots aquells traços que, tot i ser característics dels diversos còdexs, no se situen al nivell grafemàtic, com la prolongació de determinades lletres o els elements emprats pel copista per completar la capsa d’escriptura. Tampoc s’hi reprodueixen les nombroses línies verticals que, al Cancioneiro da Ajuda, i en un material semblant al llapis, marquen el tall dels versos i que no sempre van esdevenir el traç en tinta del punt corresponent.
 
Els criteris de presentació del text que s’han seguit són els que s’expliquen tot seguit:

1. Abreviatures. Les abreviatures s’han deixat abreujades, ja que considerem que la seva resolució, fins i tot quan es fa en cursiva, «no satisface del todo la exigencia de coherencia crítica en la transcripción paleográfica» (Sánchez-Prieto Borja, 1988: 91). Aquest criteri ens fa distingir, un cop valorades les característiques dels textos, entre signes que sí que són una abreviatura i d’altres que tenen un caràcter expletiu (Sánchez-Prieto Borja, 1988: 93, núm. 11), com ara el punt que corona la y —que Henry H. Carter (2007 [1941]) a la seva transcripció d’A, per citar-ne un exemple, marca de manera sistemàtica com a <y>. Atès que aquest element té, en origen, una finalitat diacrítica, no es reproduirà a la transcripció.
 
Pel que fa al lloc on es col·loquen les abreviatures, cal tenir present que la vírgula de nasalitat o la marca d’abreviació es transcriu, en general, damunt l’element a sobre del qual surten sobreposats al manuscrit. En determinats casos, l’abreviatura, que comença en un grafema determinat, es desplaça cap a la dreta: en aquest cas la col·loquem sobre l’element on s’inicia la seva grafia.

Moltes de les abreviacions es feien posant sobre la grafia inicial de la síl·laba abreujada una de les lletres de la part que s’havia omès, de vegades amb un traç esquemàtic que només recordava, vagament, la grafia original. En aquest cas, hi transcrivim la lletra corresponent, normalment les vocals <^e, ⁱ> i la consonant <^r>, volada a la dreta de la grafia base de l’abreviatura (ex: qⁱs > quis, melh^r > melhor).

Per altra banda, i en relació amb la varietat de formes que presenten els signes abreviatius, tots aquells que procedeixen del sistema llatí varien la seva morfologia no només segons els cançoners i la lletra tipogràfica que es va fer servir, sinó també depenent dels copistes i, inclús, en funció del que triava un mateix copista. Per tant, va caldre uniformitzar tota aquesta variació gràfica perquè quedés reduït a un sol signe convencional cadascun dels valors que en els manuscrits estan representats per signes abreviatius que, en última instància, adrecen a un origen i un valor comuns, però que, en materialitzar-se gràficament, van derivar en formes diferents. Per això, amb un nombre limitat de signes que tenim disponibles a les fonts informàtiques, ja en tenim prou per poder representar, mitjançant caràcters convencionals, tota la multiplicitat d’abreviacions i, alhora, mantenir la informació paleogràfica rellevant.
 
En aquest sentit, el guió es fa servir sobre les vocals per indicar nasalitat o abreviació de consonant nasal implosiva (ex.: hūa > ūa, bē > ben); i també per representar-hi el guió, de tendència majoritàriament horitzontal¹, amb valor general d’abreviatura (ex: q̄ > que¸ds̄ > deus, soƀ > sobre, tr̄ra > terra). Els diversos traços horitzontals corbs i ondulats que representen una vocal seguida —amb menys freqüència precedida— de r, amb els valors ‑ar, -er, ‑ir, -ir, -ro, ‑or, ‑ur, ‑ra, -re…, es reprodueixen com a < ̃> (ex.: t̃stura > tristura, m̃te > morte, etc.)².

L’abreviatura similar a una a oberta, que ens remet a la a visigòtica, utilitzada amb les consonants <g> i <q> amb valor d’-ua i, en molta menor mesura, d’-a, es transcriu com a <^W> (ex.: mingʷ > mingua, pag^wr > pagar, log^wr > logar, q^wl > qual)³. Aquest mateix signe d’abreviatura, recurrent amb variants gràfiques lleus de traços molt similars, pot tenir també el valor de -ra, -ar, -uar; en aquests casos es manté la transcripció com a <^w> a Ajuda, mentre que a BV es transcriu com a <  ̃ > (ex.: dout͂ > doutra, p̃zer > prazer, rog̃ > rogar, g̃dar > guardar).

El signe d’abreviatura amb valor d’-er, -re, -ir, la forma del qual varia des d’una vírgula elevada a un traç vertical en ziga-zaga que sembla un «llamp», el transcrivim com a <’> (ex.: faz’ > fazer, semp’ > sempre, etc.).
 
L’element que representa els valors ‑os, ‑us es transcriu com a <ꝯ>; el signe tironià per a la copulativa i es marca amb <ꞇ>; a les diverses abreviatures on hi ha <p> es fan servir aquestes: <p̄> por, per, pre, <ꝑ> per, <ꝓ> pro; també s’utilitza <ƥ> per a ser; finalment, per a les comptades vegades que apareix l’abreviatura de -run, -ron fem servir el símbol <ꝝ>. 2. Grafies, unió i separació de paraules, puntuació. Pel que fa a les grafies, a la transcripció, s’hi reflecteixen totes les particularitats dels manuscrits, incloses les duplicacions de grafemes. Per a les majúscules i minúscules, es respecta com es van fer servir als còdexs. Quant a la unió i la separació de paraules, s’hi conserven les seqüències gràfiques —tot i això, cal tenir present que, amb freqüència, és força difícil per la manca d’espai i, per aquest motiu i en certes ocasions, la decisió que s’hi ha adoptat pot ser discutible. En relació amb les formes o les seqüències iniciades amb caplletra o majúscula adornada, si els elements del vocable estan lleugerament separats al còdex, els mantenim units (i viceversa). Cal tenir en compte que, en aquests casos, la separació o la unió esdevé del traç de la caplletra dibuixada o de com està ajustada amb el text.

Respecte als signes de puntuació, els punts es transcriuen tot just després de l’element verbal precedent, sense espai en blanc anterior i deixant un espai abans de la paraula següent.

Finalment, fem servir una sèrie d’elements convencionals de la pràctica editorial per reflectir determinades característiques de la còpia:

• s’hi indica el full amb l’abreviatura f., seguida del número que correspongui i de la indicació del recte [f. 1r] o vers [f. 1v]. Per referir-nos a les columnes fem servir les lletres a i b [col. a], [col. b].
• els segments cancel·lats mitjançant fórmules diverses —rectificacions, punt baix o anul·lats amb el traç de la ploma— s’hi insereixen entre parèntesis (…).
• els afegits entre línies es posen entre \…/; en el cas d’A, els col·locats al marge dels versos, i que són contemporanis de la còpia, es transcriuen entre {…} si van ser fets pel revisor, i entre ‹…› si els va fer el corrector (cfr. Pedro 2016 [2004]). En cas que no es pogués determinar, amb claredat, qui va ser la persona que va inserir els elements es transcriuran sense marques al marge que correspongui. Les notes fetes a posteriori quedaran recollides a peu de pàgina.
• també a A, pel que fa a les caplletres i majúscules, si es va anotar la lletra d’espera, s’hi transcriu entre claudàtors: [A]; si manca aquesta nota tècnica, s’hi marca amb […].

Per fi, i com a criteri que ha de guiar qualsevol transcripció paleogràfica, ens limitem a reproduir el text tal com es mostra als manuscrits, incloent-hi també les errades, i hem deixat les modificacions per a l’edició crítica. A les notes al peu, hi trobareu tots els comentaris que hem considerat oportuns pel que fa a lectures ambigües, particularitats del suport d’escriptura o dubtes de tota mena.